Mètode de la Psicoanàlisi
La psicoanàlisi treballa amb un mètode molt senzill però que requereix una alta preparació tècnica per al psicoanalista.
Aquest escolta el que diu el pacient i atén el que no diu i l’ajuda a desxifrar les motivacions i traumes inconscients mitjançant els seus somnis, l’expressió de la seva història, les equivocacions orals, l’anàlisi dels seus actes quotidians, decisions que va prendre, …
Responem a les teves preguntes sobre el mètode de la psicoanàlisi
En la teràpia psicoanalítica es parla de tot el que vol el pacient ja tot això sol tenir relació amb el problema de la persona.
Tot aquest descobriment els realitza la persona al seu ritme, sota la supervisió del psicoanalista. Sol ser una tasca àrdua però molt gratificant i alliberadora des dels primers moments.
El psicoanalista està callat, no diu res
No té per què ser així, el psicoanalista pot ser molt actiu, sobretot quan es donen moments d’angoixa o dificultat, si bé no és el protagonista de la teràpia i es tracta de l’espai del pacient.
El psicoanalista també pregunta, suggereix, ressalta comentaris, anota lapsus, .. Tot un treball que desenvolupa molt activament en la relació amb el pacient.
Per què el divan?
No tothom se’n va a dormir al divan i no des del principi del tractament. El divan és una eina més que ajuda a la feina de reflexió produït pel relaxament que produeix la posició recolzada, pel fet de no haver de fixar la mirada en el terapeuta i per la norma de no bloquejar cap dels pensaments que ens vinguin a la ment i poder expressar-los sense por ni inhibició.
Quantes sessions a la setmana?
Sol ser suficient amb una sessió setmanal per fer un treball continuat i no perdre el fil En ocasions quan hi ha angoixa o tristesa, és molt important seguir com a mínim amb aquesta freqüència i si la persona s’ho pot permetre es poden realitzar dues sessions a la setmana durant un temps.
Les sessions solen durar 50 minuts però de vegades pot ser una mica menys depenent dels continguts i alguns altres aspectes del que es treballi aquell dia en sessió.
Però, ¿he de parlar de la meva infància per solucionar un problema present?
La persona quan ve a consulta sol presentar un problema en el moment present i es parteix d’ell, ja que és la seva principal preocupació. Però de vegades, un arriba al psicòleg després de molt temps de patir, així que el problema té la seva temporalitat, de vegades la persona identifica que és una cosa que ve de lluny però no sempre és així.
De fet solen ser les mateixes persones que en un procés de teràpia tindran ganes i necessitat de parlar del seu passat, ja que el problema sol tenir arrels en ell.
La teràpia dura molt de temps?
Les millores se senten des de les primeres sessions, en quant s’estableix una relació de confiança amb el psicoanalista però com som éssers complexos i quan vam arribar a teràpia, solem haver viscut una franja important de la nostra vida, necessitarem temps per investigar tot el que som i tot el que ha passat en aquests anys. A més, la persona no està aïllada en una bombolla, sol portar a sessió també els esdeveniments del seu dia a dia, que també tindran el seu espai.
Ha de caure bé el psicoanalista?
És molt important ja que el psicoanalista va ser una persona important per a nosaltres el temps que duri la teràpia, per això és important sentir afinitat, confiança, estar en bones mans, sentir que el psicoanalista sap del que em passa, … aquests sentiments s’han de produir, si no és així, serà bo buscar un altre psicoanalista ja que també nosaltres som persones i de vegades, no es dóna el feeling necessari amb algun pacient, per això és important insistir en trobar a un professional amb el qual sentir-nos còmodes.
Si necessito medicació, el psicoanalista me la pot donar?
El psicoanalista com el psicòleg no pot prescriure medicació però si cal solen derivar a psiquiatres de confiança que sí realitzen aquesta funció. La medicació no està renyida amb el treball terapèutic, ja que de vegades l’acompanya i de vegades ho facilita doncs tranquil·litza a la persona per poder començar una teràpia i poder pensar sobre el seu problema.
Què té a veure el sexe o el “famós Èdip” amb el meu problema?
A primera vista, res, és per això que ens sembla absurda la relació i ens fa riure o estranyar. En primer lloc es tracta de conceptes tècnics molt complexos, pel que és impossible reduir-los a una significació de fàcil comprensió. I en segon lloc, es tracta de conceptes que donen compte de fantasies inconscients, pel que sempre ens resultaran estranys, ja que l’inconscient és inconscient, és a dir, el nostre jo no el reconeix, encara que existeixi.
