Vivim en una època de sobreestimulació de la infància i no podem negar-ho. Els pares d’avui vivim en un món canviant, gens té a veure el món de la nostra infància amb el món d’avui dia. Els canvis s’han succeït vertiginosament i ens hem hagut d’adaptar a ells.
D’altra banda, tenim un pensament negatiu respecte al futur, pensem que els nostres fills viuran pitjor que nosaltres i que hauran de fer-se buit en un món molt competitiu i incert, on hi ha lloc per a pocs, els més brillants.
Per tot això el futur es presenta amenaçador i imprevisible. Existeix una crisi de valors actual i no podem predir què voldrà de nosaltres el món del futur.
La majoria de pares sempre han aspirat a donar-li el millor als fills però mai ha estat com en l’actualitat, a costa d’estrès i sacrificis familiars, renúncies personals, excés de pressió sobre ells, al punt d’administrar-los medicació perquè treguin bones notes… Tot això gairebé sempre motivat per aquesta pressió silenciosa sobre el futur pel qual han d’estar preparats al màxim en competències i habilitats. És important reconèixer aquesta pressió en els nostres motius.
Conseqüències psicològiques de la sobreestimulació de la infància
Mai va produir la infància tants desarreglos psicològics de caràcter lleu com els anomenats dèficits d’atenció, hiperactivitat, dificultats de maduració…i no només pels nens que pateixen i així ho manifesten en disfuncions, sinó per una societat que normativiza als seus individus assenyalant-los el més precoçment possible i no permet que l’evolució individual segueixi patrons diferents segons cada nen i necessiti diagnosticar una malaltia on hi ha emocionalidad, malentès, falta d’afecte, falta de família extensa, nous enllaços i nous vincles dels pares, subsegüents ruptures, gelosia… .
No hi ha temps que perdre, els nens comencen a llegir abans dels 6 anys, quan encara el desenvolupament psíquic és per al joc i el dibuix. Al mateix temps que comença l’escolaritat, l’ensinistrament en totes les disciplines que els pares puguin pagar. De vegades abans: estimulació fetal, estimulació del beu, dansa mare-fill beu, educació musical precoç…
Dues premisses falses en l’aprenentatge infantil
- Iniciar al més aviat possible qualsevol aprenentatge.
- No tot cap en les seves ments
Està demostrat que no es compleix, per exemple si l’anglès no és maternal o d’immersió total, no hi ha diferència en la competència de l’idioma si es comença abans, als 4 que als 11.
Cada aprenentatge requereix una edat i un desenvolupament psicoafectivo i cognitiu determinat. No és igual començar abans, és important respectar l’evolució interna dels nens. Si que importa forçar l’aprenentatge, fer més madur al noi a força de plegar la seva emocionalidad a la nova exigència.
L’aprenentatge i la informació ha de ser dosat per no estressar, atiborrar, empatxar i no ser operativa en un futur.
És important fer l’exercici de parar les exigències, preparar en els fonamental als fills i suportar amb modèstia que el futur és incert i que ells hauran de jugar les seves bases en ell i sobretot que no tenen per què ser éssers brillants socialment ja que els seus pares no ho van anar i tampoc perquè l’hi han de, ja que no van sacrificar els seus desitjos i el seu temps perquè ell reporta això que segurament serà una càrrega per a la seva pròpia vida.
